La Girona de les Mosquiteres

Abans de portar a terme l'exili cap a la perifèria d'aquesta ciutat tant propera i tant distant que ens va acollir a la seva aorta comercial durant dos anys, des de les mosquiteres vàrem fer una valoració del que representava Girona per nosaltres. Aquí hi ha el resum en forma de poesia i una cançó que transmet a aquella infància en blanc i negre que tots hem cregut viure alguna vegada.

Deseo adúltero de franceses sin futuro,

hovinista, judaica, adinerada, romana,

y cristiana los días impares de luna vieja,

te escondes en la orilla herbolaria de tu épica,

amando un hoy desertor del mañana,

regocijándote en la cama del ayer

con obispos, pensadores, políticos, y algún

pintor seducido por las armas de tu anochecer.

Por el eco de tu madrugada agoniza

Mi cuerpo de febrero venido a menos,

Mi infancia muerta en tus esquinas hebreas,

Nuestros divorcios compartidos en camas ajenas.

La dulce sensación de echar de menos

La intrusa lejanía del beso inodoro

De dos extraños encontrados sin querer,

 en las rendijas olvidadas de tu amanecer.

Les ruïnes elegants de Tom Jones

L'escenari és extret d'una fantasia adolescent, d'aquells espais perfectes on el món queda aturat i les onades s'emporten mar endins les misèries implícites en el nostre dia a dia. A més, si aconsegueixes adornar els centenar d'aromes florals del Cap Roig amb una melodia notable que festeja amb diferents gèneres musicals adornats per una veu omnipotent i sense mesura, la barreja és excel.lent per passar una vetllada fantàsticament improvitzada.

Tom Jones, que manté amb elegància les ruïnes d'un passat seductor, va sortir a l'escenari amb una versió meritòria de John Lee Hooker, mostrant una impúdica declaració d'intencions sobre la necessitat de justificar els quaranta-sis anys meritoris de carretera i collage musical. El concert va ser curt, una hora i mitja, però vàrem sortir amb la dolça sensació de no haver tastat res sobrer, de no trobar-nos amb un artista carregat d'egocentrisme que fa trenta bisos per ser aplaudit una i altra vegada, al contrari, sobrietat en la posada en escena, en les paraules, i molta música per mostrar al cor de la Costa Brava que el Tigre de Gales segueix sent tant ferotge com el pintaven. Gran nit de mosquiteres al Cap Roig!

Dormir tota la nit millora la qualitat de vida

Dormir la nit sense haver-te d'aixecar millora la qualitat de vida. Dit això, val a dir que a casa som del Barça. Som molt del Barça. Som dels que pensem que en Pepe hauria d'estar tancat a Guantánamo fent treballs forçats i mirem Punto pelota perquè ens excita veure l'enemic en zel. Quan en Lluc va nèixer, els avis li varen regalar un uniforme del Barça per celebrar la final de Wembley (aleshores el Barça encara no havia passat de vuitens i havia de remuntar l'eliminatòria contra l'Arsenal) i el dia després de la final, a Missa de 12, en Lluc anava vestit amb l'uniforme del bé. Perquè som tant del Barça ens vàrem fer socis, per ser partíceps d'una història de la qual nosaltres en volem formar part amb la nostra petita aportació, i perquè som tant del Barça ens permetem el luxe d'espantar el personal amb un crit d'histèria quan en Villa es treu un gol de ciència ficció quan estem a la gola del llop sense veure més llum que la de l'esperança. Per això, perquè estimem molt aquest club, avui passi el que passi, anirem a dormir amb el cap ben alt, cantant blaugrana el vent amb la tranquil.litat de saber que dormir tota la nit, millora molt la qualitat de vida.

Crònica d'unes vacances pagades (II) - De Arties al Port de la Bonaigua

Arties és tret d'un conte d'aquells on entres a una casa feta de llaminadures i trobes a dins la Teresa Fernández de la Vega remenant una olla on suposadament, hi fa una escudella per acollir-te a casa seva. En fi, tanta perfecció i bellesa és sospitosa, sort que les dues esglèsies romàniques del poble estan tancades i dóna un toc de mala llet a l'ànim del turista, perquè sinó, seria probable que els visitants marxessin amb la sensació d'haver-se topat amb un paradís perdut, i en aquest cas, toquen el pireu pensant que està molt bé però que no tot a la vida és perfecte. El dinar molt bé, un menú a un jardí interior sense cap parent dels Estopa, fet que s'agraeix després d'haver-los de suportar durant l'esmorzar i el sopar a l'hotel, però aquest és un altre tema que donaria per un blog sencer.

A la tarda, després d'un passeig per Arties i d'escollir la casa que comprarem el dia que siguem multimillonaris, o sigui després de l'Apocalipsi, tres segles més tard, vàrem enfilar el Port de la Bonaigua, i un cop a dalt ens vàrem mullar la cara amb una bassa on hi pixen els cavalls salvatges de la zona per sortir aparentment suats a la foto i explicar-li en Lluc, quan sigui gran i pensi que estem acabats, que hi vàrem pujar amb ell a coll, i aquí estimat lector ve on tu has de callar, perquè a vegades, com diu Batman a el caballero oscuro, la verdad no es suficiente, la gente necesita tener fe. Pròxim episodi, els estopaneros de l'hotel.

Crònica d'unes vacances pagades (I) - De Vielha a Salardú

Visita matinal a Vielha. Temperatura agradable al sol pel sector femení, temperatura alta al sol pel sector masculí,certa fredor a l'ombra pel sector femení, ambient collonut a l'ombra pel sector masculí. Entrada a l'església de Sant Miquel de Vielha, un patró des de fa uns mesos, literalment familiar. Passejada pel poble, notable, no és excel.lent, això ho guardem per la tarda. Dinem a un restaurant aparentment barat, pel preu que hem pagat no pots demanar més. Ella ha menjat un arrós a la cassola, certament, però a la cassola del gos aprofitant que aquest ha anat a tirar-se una gossa pirinenca. Ell una olla d'Aran, o el que és el mateix, una escudella, esperançat que seria tant fantàstica com la d'anit a l'hotel. No senyor, a l'escudella de l'hotel hi tiren el bo i millor, a la del restaurant hi tiren el que ha sobrat de l'arrós fet a la cassola del gos. Paguem. Fem un Magnum, Tom Selleck, per poder refer-nos del dinar, una altra passejada i cap a Salardú. Excel.lent. Fantàstic. Foto de família. Si voleu us en faig una altra? No, gràcies. Ho ha dit tres vegades. Quina poca autoestima fotogràfica. Sortint de Salardú hem arribat fins a Beret tot esperant demà que dinarem a Arties i ens atansarem fins a Aigüestortes. En fi, fantàstic primer dia d'aquestes vacances a mode de Pere Quart, o sigui, completament pagades.

El plor nocturn d'en Lluc

Cuando una oscuridad de plata mancha el cielo

En las afueras de una ciudad envejecida,

Un niño lobezno aúlla a la luna perdida

Recordando al pánico de los hombres a la soledad.

PD: Ha fet un crit digne de fer-ne uns versos…

Sopant amb Julio Iglesias a Tamariu

Perquè a vegades no s'està d'estar necessàriament d'acord per estimar a una persona, un va anar ben emocionada al concert d'en Julio Iglesias al Cap Roig (amb molt bona companyia) i l'altra va anar a sopar sol a una terrassa de Tamariu, llegint un llibre de Jorge Semprún, com si fos un marit abandonat aprofitant les vacances. Ell mai no ho faria? Qui sap... Després, un cop tornàvem a casa, escoltant allò del amor civilizado que no quiere comerse una manzana dos veces por semana sin ganas de comer (ja tindrem cançó per versionar el dia de la festa de Nadal de profes?), els dos teníem la sensació d'haver passat una gran vetllada, ella perquè des de la primera fila havia pogut cantar les cançons que no recordava que sabia gràcies a la seva infantesa passada pel filtre d'en Julio, i ell perquè havia gaudit de la grata companyia de la solitud quan s'està a un restaurant ple de parelles que busquen l'amor amb el vaivén de las onas, i sobretot, perquè havia pujat a la roca que varen anar una tarda d'hivern, quan festejaven, i varen cantar el Mediterráneo d'en Serrat sense por de ser escoltats. En fi, que demà ens anem de vacances a la Vall d'Aran, sense escoltar Julio Iglesias i esperant que a l'hotel hi hagi unes bones mosquiteres.

PD: De totes maneres, perquè veieu un exemple de buscar el punt mig de les coses, en posem una d'en Julito cantada pel Duo Dinámico, que per cert, són els autors de la cançó.

C-16 Km 51,4 - Manresa

Per cert, ahir vàrem seguir engreixant les arques públiques amb una multa de 50 euros per velocitat al km 51,4 de la C-16, altura de Manresa. Era el 18 de juny i arribàvem tard a dinar a casa uns amics, i és clar, quan vas amb presses rarament tens temps de veure si els radars estan preparats perquè segueixis pagant el tram de l’AVE que va de Madrid a Àvila i que és usat per Àngel Acebes i la seva família. Havíem d’anar a 110 km/h i anàvem a 130 km/h. Multa justa però fa certa picor que sempre acabàvem pagant per donar de menjar al gran susidiari d’aquest país: l’Estat. Així doncs, segon post relacionat amb les multes a mosquiteres, tot i que, cap ha igualat a la de San Sebastià de fa uns anys: 450 euros i 6 punts, els mateixos que treu el Barça al Madrid un cop ha acabat la temporada.

PD: Per cert, aprofitem per fer un homenatge al mestre.

Pamplona (Cap.2) - Els cambrers

Els cambrers de Roncesvalles i els de Pamplona en general, son com en Dani Alves, maleducats, odiosos, llefiscosos, però com que el producte que venen és excel.lent, acabes fent els ulls grossos perquè necessites aquella tapa de pernil ibèric com les cavalgades del lateral per la banda. Així doncs, després d'una migdiada d'una hora i mitja que va fer obligatòria una dutxa per poder sortir de l'hotel amb dignitat, vàrem anar cap a fer pinxos i a netejar els records amb més pacharán mentre Billie Jean sonava i el nostre amic Miquel podia marcar-se uns passos dignes d'aquell rei del pop víctima del seu propi èxit. Tot plegat era un intent d'intentar enganyar dos cossos acostumats a la verdura que rebien tot l'alimen animal com si d'una orgia es tractés, en fi, una festa on és vàlida aquella frase tant suada que l'important és participar. El divendres s'acabava amb un cotxe en silenci rumb cap a l'hotel, preparats per descansar poques hores per donar la talla l'endemà, el dia del casament esperat on els cambrers, per cert, eren molt simpàtics i pacients, sobretot l'amic del pernil ibèric que ens va explicar a que a 24 graus la grasa comença a oliejar.

PD: Com que el vídeo de Billie Jean de Michael Jackson està molt vist, posem una versió  que perfectament podia ser de Manel...

Pamplona (Cap.1) - Ocupen su localidad al Martintxo

Cap de setmana massa positiu. Massa bo. Amb el temps acabarà essent un d'aquells records idealitzats que et faran venir ganes d'engegar a prendre pel sac el dia a dia laboral per tornar a buscar unes vivències que no tornaran. Primer de tot, una bacanal al Martintxo considerable, pimientos al piquillo, cogollos de Tudela, tortilla de bacalao, xorizo a la sidra, jamón ibérico, per començar, i per continuar, rodaballo a la parrilla i chuletón de buey, després els postres, on hi havia des del típic valencià de tamany navarrés, fins a pastissos de formatge regats amb maduixes o canutillos de crema banyats amb xocolata desfeta, i finalment, els pacharans de torn que ens varen portar a l'alcoholímetre del local, 1 euro i podíem saber qui era el guanyador que va marcar un fantàstic 0,28 tenint en compte que tot el menjar ingerit rebaixava les tasses de felicitat a la sang. El dinar va durar prop de tres hores i va acabar amb en Xavi i la Miren, que es casaven l'endemà, a la taula donant-nos la benvinguda. Riure, riure, riure, i les 6 de la tarda anàvem cap a l'hotel per fer una migdiada llarga i carregar les piles per les 9 del vespre, que havíem quedat amb la gent del casament per anar a menjar pinxos.

PD: Anant cap a l'hotel per celebrar el nostre segon aniversari de casats, vàrem posar a tot drap la cançó amb la que vàrem entrar al restaurant. Aquí la teniu!!

El nostre San Fermín

Demà anem camí de Pamplona a celebrar el nostre 7 de juliol particular, primer amb la celebració del casament d'en Xavi i la Miren, i després amb un brindis íntim pel nostre segon aniversari de casats. És un cap de setmana molt esperat pel casament en si mateix i pel que comporta, retrobar vells amics en un ambient festiu i d'alegria descontinguda, posar a la pràctica allò de tu i jo hem menjat a bons restaurants, riure i riure mentre segueixes rient tot enrien-te de com rius, i sobretot per aquesta tradició que de moment s'ha complert, dos anys, que consisteix en celebrar el nostre aniversari en un casament d'amics. Us deixem amb una cançó que segurament sonarà al cotxe anant cap a Pamplona perquè fa carretera i recorda allò de quan eres més jove... Per cert, quina il.lusió fan els casaments quan tu hi has passat abans...

Una tarda a Sodoma

L'Espai Gironés, els dies de pluja, és un niu d'espectadors del Gran Hermano. Ahir a la tarda, vàrem anar a buscar uns pantalons, que com podeu imaginar, no vàrem trobar perquè a vegades, els petits actes cotidiants poden arribar a ser autèntiques odisseas. Mentre la matrona remenava roba, el patriarca feia un estudi ràpid del personal. No cal ni dir que l'estudi es feia amb la sensació de ser observat com el pringat que està a dintre la secció de dones del Zara esperant que la seva dona es provi roba que mai es comprarà. De totes maneres, sempre queda el consol de saber que els tios que entren al Women Secret fan més cara de pringat que tu. En fi, que revisant el personal vaig veure un grup de gitanos rumanesos, que anaven amb manada, agafaven robat, se la provaven allà mig (emprovadors? llunyana utopia), i si no els hi agradava, la deixaven tirada a terra, contant que no caigués també alguna peça de roba lleugerament empentada per unes panxes generoses gens dissimulades sota samarretes de Neumàticos Martínez, pa servirle. Els nervis augmantaven, la Maite no trobava els pantalons i en Frank no podia amb aquest grup que anava tirant roba per terra. Solució? La Maite va decidir marxar i en Frank va optar per començar a enfotra-se'n d'un premi nobel que anava vestit a l'estil de Castefa i llepava el cul a la seva nòvia, lletja, lletja, lletja, però que tenia uns pits per axafar cíndries, i ja se sap, tiren més dos tetes que dos neurones. Que em preguntes quin va ser el millor moment de la tarda? Quan vàrem sortir del pàrquing sense res més que quatre yogurts bio de melocotón trocitos i ens vàrem desfogar amb una cançó que és un placer culpable, t'agrada però et fa vergonya reconèixe-ho.

Les llums revolucionàries

Els ulls de bou són llums propenses a fondre's ràpidament, sense donar explicacions, com si es creiessin amb la llibertat de no veure's sotmesos a l'esclavatge dels seus amos. Aquest sentiment llibertari i contestari d'aquestes llums, bastant lligat amb el moviment dels indignitats, ens provoca que al bany del primer pis (per qui no ho sàpiga la nostra casa té sis pisos, dotze habitacions, cinc banys, dues sales de jocs, una sala de cinema, tres cuines, set menjadors, i un pòster d'en Julio Iglesias) hi hagi ara mateix una llum dèbil que ens impedeix enmirallar-nos amb claredat, i és clar, perdem aquell petit plaer d'admirar-se al mirall abans de sortir de casa. Sé que no és important, però és remarcable perquè és el tercer que es fon amb poc més de quatre mesos, fet que fa pensar, que els ulls de bou són uns revolucionaris dintre la gama de les bombetes i làmperes en general.

Per cert, aprofitant l'espai que ens deixa la imatge dels indignats a la dreta de les seves pantalles, aprofitem per fer un homenatge al mouse de tres xocolates que hem menjat avui per dinar a Bescanó. Ja queda dit. Excitant.

Que dolentes les braves del Boira

Que dolentes les braves del Boira. No hi aneu. Si ells no són capaços de fer unes braves decentes, és de justícia que es digui, com també s'ha de reconèixer que fa quatre anys, quan hi anaven amb època de festeig, de coneixença mútua, de vaig com una moto i arribo a casa els pares i només tinc un llibre de Monzó esperant-me, eren excel.lents. Suposem que té a veure amb allò que en Macondo comprendí que al lugar donde has sido feliz no debieras tratar de volver, per això hem decidit que mai més tornarem a Venècia, millor quedar-se amb el record d'un passeig perfecte per les ribes labaríntisques dels seus canals, que trobar un punt de decadència.

Després d'un intent de festa gastronòmica que va acabar al funeral d'una època, vàrem anar a polir els anells a casa un bon amic perquè tenim un casament a Pamplona d'aquí una setmana, i sempre va bé brillar una mica a veure si hi ha sort i acabem sortint al Lecturas. Una de les cançons del viatge, serà sens dubte, el Clint Eastwood d'Antònia Font que hi ha al seu Lamperetes. Que brillin els anells i que canti es negre de Million dolar baby.

Rock'n'roll pels enciams sense sal

(Recorda el funcionament, quan hi ha una cançó, primer poses play i mentre escoltes la cançó comences a llegir l'article).

Aprender a convivir. José Antonio Marina. Petita pregunta matriarcal sobre els motius que porten a veure aquest llibre a casa en època de vacances. Res en especial, no només parla de la convivència íntima, sinó també de la convivència política, social, etc... Certament que tot és més fàcil quan per dinar hi ha aquell pollastres deliciós acompanyat d'una salsa d'atmetlles perfecte en l'essència i la textura, però en època d'enciams i verdures congelades, aquests llibres ajuden a mantenir la calma quan uns aprenents a supervivientes veuen allò que la mentida vale más que la verdad y la verdad es un castillo de arena, o dit d'una altra manera, la mentida vale más que la verdad y la verdad es una lechuga sin sal, sort que mentre escrivim aquest blog, sona aquella cançó que ens va sorprendre molt positivament una nit de juliol al Grec. Estàvem casats? L'Alzheimer ens comença a jugar males passades...

Qui té el comandament de la televisió a casa?

A casa, el gust matriarcal ens ha dirigit la programació televisiva d'aquesta nit cap a l'últim capítol de La Riera. Res a dir. Primer perquè ahir va ser el torn del patriarca amb el documental Adéu, Espanya? i després per l'admiració que professem a un personatge de la sèrie interpretat pel Pere Arquillué: El Claudi. Admirem els dolents, ens encanten aquests personatges foscos que viuen al límit del cinisme i enmerden a tothom del seu voltant per aconseguir els seus objectius poc ètics.

Així doncs, mentre el capítol va avançant i la tensió puja, el patriarca aprofita per anar posant música a l'ordinador per preparar alguna llista de reproducció que permeti fer les sessions setmanals de música per en Lluc, que per cert, avui és el primer dia que dorm a la seva habitació amb el bressol nou i de moment, sembla que es sent prou còmode perquè porta dues hores i mitja als braços de Morfeu. En fi, que us deixem amb una de les cançons incorporades a la llista de l'ordinador que serveixen per posar música un capvespre d'estiu dedicat a treure les males herbes. Us deixem amb Siempre de Duncan dhu que s'acaba la publicitat i continua el capítol de La Riera.

Converses a peu de platja

La platja relaxa sempre hi quan no tinguis en compte qui tens el costat i et puguis comunicar amb unes versions de Dylan que sonen a l’Ipod i un llibre de Marina sobre l’educació del talent infantil. Estirats a la sorra parlàvem del panorama de la nit passada, en el marc de la inauguració d’un pis on es palpava la necessitat d’independitzar-se, on volíem demostrar que som una generació amb possibilitats i preparàvem un cap de setmana a Pamplona que començarà amb un dinar al Martintxo, i que serà àmpliament comentat a mosquiteres.

Finalment, aquesta tarda, uns vells amics ens han vingut a visitar per veure aquesta casa que anem ocupant de records per poder ajuntar la nostàlgia del passat amb l’esperança per un futur que aquest matí descansava als peus de la Costa Brava.

Multes sota l'aigua

Faltaven cinc minuts per arribar al cotxe quant ell ha aparegut. Com sempre, anava acompanyat del seu mal caràcter i portava una armilla groga, uns pantalons foscos i una maquineta a les seves mans. La seva presència es devia a unes ratlles blaves pintades sobre l'asfalt, i a un ticket "caducat". En fi, l' indignació s'ha apoderat de nosaltres, no obstant en Lluc ràpidament ens ha fet oblidar els 15 euros que haurem de regalar al nostre estimat ajuntament quant abans de banyar-lo ha mullat al seu pare i no precisament l' ha refrescat amb aigua... així doncs, podem dir que hem acabat bé el dia, i més quant el patriarca de la familia ha anat a un sopar i jo resto estirada al sofà veient el Banda Ampla i disfrutant d'aquesta soledat que mai trobo a faltar.

Costipats de dietista

Les notícies d'avui tenen gust a costipat provocat per un aire acondicionat que ha costat mucho dinero, eh? És gravíssim Joan, ha costado más dinero que el Ludrup i el Toichkov. D'altra banda, fugint dels problemes nasals hem tingut una alegria a la llar perquè el patriarca, després d'haver enmagatzemat kilos de menjar per si venia una guerra, ha anat a la dietista i ha confirmat les sospites aparegudes al Cuore i al Diez Minutos arran d'unes fotografies a la piscina de Bell-lloc marcant tauletes. Si senyors, ha perdut 10kg de pes, 10 cm de cintura i 10 cm més de cadera. Així doncs, mentre uns estan al llit amb el clínex a la mà, els altres es miren el mirall dient "has vist com m'he aprimat? Estàs contenta?". La resposta és contundenta: Aaaaaaaaxxxxxxxxiiiiiiiiiimmm!! Jesús.

M'ha picat!

Benvolgut, permet-me suposar que estàs davant un blog diari de les petites coses que passen a casa nostra i que valen la pena ser explicades pel simple gust de compartir-les amb qui vulgui, i amb qui no vulgui ja sap, hi ha moltes altres pàgines que l'esperen lluny d'aquestes mosquiteres que no acaben d'arribar i fa que ens fotem de calor i al no poder dormir, ens animem a obrir un blog de la família. Apa doncs, per començar, la cançó que estàvem escoltant ara mateix per intentar agafar el son. La versió que fa el Sabina del Calamaro, Todavía una canción de amor. Fins demà.