La Girona de les Mosquiteres

Abans de portar a terme l'exili cap a la perifèria d'aquesta ciutat tant propera i tant distant que ens va acollir a la seva aorta comercial durant dos anys, des de les mosquiteres vàrem fer una valoració del que representava Girona per nosaltres. Aquí hi ha el resum en forma de poesia i una cançó que transmet a aquella infància en blanc i negre que tots hem cregut viure alguna vegada.

Deseo adúltero de franceses sin futuro,

hovinista, judaica, adinerada, romana,

y cristiana los días impares de luna vieja,

te escondes en la orilla herbolaria de tu épica,

amando un hoy desertor del mañana,

regocijándote en la cama del ayer

con obispos, pensadores, políticos, y algún

pintor seducido por las armas de tu anochecer.

Por el eco de tu madrugada agoniza

Mi cuerpo de febrero venido a menos,

Mi infancia muerta en tus esquinas hebreas,

Nuestros divorcios compartidos en camas ajenas.

La dulce sensación de echar de menos

La intrusa lejanía del beso inodoro

De dos extraños encontrados sin querer,

 en las rendijas olvidadas de tu amanecer.

Les ruïnes elegants de Tom Jones

L'escenari és extret d'una fantasia adolescent, d'aquells espais perfectes on el món queda aturat i les onades s'emporten mar endins les misèries implícites en el nostre dia a dia. A més, si aconsegueixes adornar els centenar d'aromes florals del Cap Roig amb una melodia notable que festeja amb diferents gèneres musicals adornats per una veu omnipotent i sense mesura, la barreja és excel.lent per passar una vetllada fantàsticament improvitzada.

Tom Jones, que manté amb elegància les ruïnes d'un passat seductor, va sortir a l'escenari amb una versió meritòria de John Lee Hooker, mostrant una impúdica declaració d'intencions sobre la necessitat de justificar els quaranta-sis anys meritoris de carretera i collage musical. El concert va ser curt, una hora i mitja, però vàrem sortir amb la dolça sensació de no haver tastat res sobrer, de no trobar-nos amb un artista carregat d'egocentrisme que fa trenta bisos per ser aplaudit una i altra vegada, al contrari, sobrietat en la posada en escena, en les paraules, i molta música per mostrar al cor de la Costa Brava que el Tigre de Gales segueix sent tant ferotge com el pintaven. Gran nit de mosquiteres al Cap Roig!

Dormir tota la nit millora la qualitat de vida

Dormir la nit sense haver-te d'aixecar millora la qualitat de vida. Dit això, val a dir que a casa som del Barça. Som molt del Barça. Som dels que pensem que en Pepe hauria d'estar tancat a Guantánamo fent treballs forçats i mirem Punto pelota perquè ens excita veure l'enemic en zel. Quan en Lluc va nèixer, els avis li varen regalar un uniforme del Barça per celebrar la final de Wembley (aleshores el Barça encara no havia passat de vuitens i havia de remuntar l'eliminatòria contra l'Arsenal) i el dia després de la final, a Missa de 12, en Lluc anava vestit amb l'uniforme del bé. Perquè som tant del Barça ens vàrem fer socis, per ser partíceps d'una història de la qual nosaltres en volem formar part amb la nostra petita aportació, i perquè som tant del Barça ens permetem el luxe d'espantar el personal amb un crit d'histèria quan en Villa es treu un gol de ciència ficció quan estem a la gola del llop sense veure més llum que la de l'esperança. Per això, perquè estimem molt aquest club, avui passi el que passi, anirem a dormir amb el cap ben alt, cantant blaugrana el vent amb la tranquil.litat de saber que dormir tota la nit, millora molt la qualitat de vida.

Crònica d'unes vacances pagades (II) - De Arties al Port de la Bonaigua

Arties és tret d'un conte d'aquells on entres a una casa feta de llaminadures i trobes a dins la Teresa Fernández de la Vega remenant una olla on suposadament, hi fa una escudella per acollir-te a casa seva. En fi, tanta perfecció i bellesa és sospitosa, sort que les dues esglèsies romàniques del poble estan tancades i dóna un toc de mala llet a l'ànim del turista, perquè sinó, seria probable que els visitants marxessin amb la sensació d'haver-se topat amb un paradís perdut, i en aquest cas, toquen el pireu pensant que està molt bé però que no tot a la vida és perfecte. El dinar molt bé, un menú a un jardí interior sense cap parent dels Estopa, fet que s'agraeix després d'haver-los de suportar durant l'esmorzar i el sopar a l'hotel, però aquest és un altre tema que donaria per un blog sencer.

A la tarda, després d'un passeig per Arties i d'escollir la casa que comprarem el dia que siguem multimillonaris, o sigui després de l'Apocalipsi, tres segles més tard, vàrem enfilar el Port de la Bonaigua, i un cop a dalt ens vàrem mullar la cara amb una bassa on hi pixen els cavalls salvatges de la zona per sortir aparentment suats a la foto i explicar-li en Lluc, quan sigui gran i pensi que estem acabats, que hi vàrem pujar amb ell a coll, i aquí estimat lector ve on tu has de callar, perquè a vegades, com diu Batman a el caballero oscuro, la verdad no es suficiente, la gente necesita tener fe. Pròxim episodi, els estopaneros de l'hotel.

Crònica d'unes vacances pagades (I) - De Vielha a Salardú

Visita matinal a Vielha. Temperatura agradable al sol pel sector femení, temperatura alta al sol pel sector masculí,certa fredor a l'ombra pel sector femení, ambient collonut a l'ombra pel sector masculí. Entrada a l'església de Sant Miquel de Vielha, un patró des de fa uns mesos, literalment familiar. Passejada pel poble, notable, no és excel.lent, això ho guardem per la tarda. Dinem a un restaurant aparentment barat, pel preu que hem pagat no pots demanar més. Ella ha menjat un arrós a la cassola, certament, però a la cassola del gos aprofitant que aquest ha anat a tirar-se una gossa pirinenca. Ell una olla d'Aran, o el que és el mateix, una escudella, esperançat que seria tant fantàstica com la d'anit a l'hotel. No senyor, a l'escudella de l'hotel hi tiren el bo i millor, a la del restaurant hi tiren el que ha sobrat de l'arrós fet a la cassola del gos. Paguem. Fem un Magnum, Tom Selleck, per poder refer-nos del dinar, una altra passejada i cap a Salardú. Excel.lent. Fantàstic. Foto de família. Si voleu us en faig una altra? No, gràcies. Ho ha dit tres vegades. Quina poca autoestima fotogràfica. Sortint de Salardú hem arribat fins a Beret tot esperant demà que dinarem a Arties i ens atansarem fins a Aigüestortes. En fi, fantàstic primer dia d'aquestes vacances a mode de Pere Quart, o sigui, completament pagades.

El plor nocturn d'en Lluc

Cuando una oscuridad de plata mancha el cielo

En las afueras de una ciudad envejecida,

Un niño lobezno aúlla a la luna perdida

Recordando al pánico de los hombres a la soledad.

PD: Ha fet un crit digne de fer-ne uns versos…

Sopant amb Julio Iglesias a Tamariu

Perquè a vegades no s'està d'estar necessàriament d'acord per estimar a una persona, un va anar ben emocionada al concert d'en Julio Iglesias al Cap Roig (amb molt bona companyia) i l'altra va anar a sopar sol a una terrassa de Tamariu, llegint un llibre de Jorge Semprún, com si fos un marit abandonat aprofitant les vacances. Ell mai no ho faria? Qui sap... Després, un cop tornàvem a casa, escoltant allò del amor civilizado que no quiere comerse una manzana dos veces por semana sin ganas de comer (ja tindrem cançó per versionar el dia de la festa de Nadal de profes?), els dos teníem la sensació d'haver passat una gran vetllada, ella perquè des de la primera fila havia pogut cantar les cançons que no recordava que sabia gràcies a la seva infantesa passada pel filtre d'en Julio, i ell perquè havia gaudit de la grata companyia de la solitud quan s'està a un restaurant ple de parelles que busquen l'amor amb el vaivén de las onas, i sobretot, perquè havia pujat a la roca que varen anar una tarda d'hivern, quan festejaven, i varen cantar el Mediterráneo d'en Serrat sense por de ser escoltats. En fi, que demà ens anem de vacances a la Vall d'Aran, sense escoltar Julio Iglesias i esperant que a l'hotel hi hagi unes bones mosquiteres.

PD: De totes maneres, perquè veieu un exemple de buscar el punt mig de les coses, en posem una d'en Julito cantada pel Duo Dinámico, que per cert, són els autors de la cançó.