El nostre San Fermín

Demà anem camí de Pamplona a celebrar el nostre 7 de juliol particular, primer amb la celebració del casament d'en Xavi i la Miren, i després amb un brindis íntim pel nostre segon aniversari de casats. És un cap de setmana molt esperat pel casament en si mateix i pel que comporta, retrobar vells amics en un ambient festiu i d'alegria descontinguda, posar a la pràctica allò de tu i jo hem menjat a bons restaurants, riure i riure mentre segueixes rient tot enrien-te de com rius, i sobretot per aquesta tradició que de moment s'ha complert, dos anys, que consisteix en celebrar el nostre aniversari en un casament d'amics. Us deixem amb una cançó que segurament sonarà al cotxe anant cap a Pamplona perquè fa carretera i recorda allò de quan eres més jove... Per cert, quina il.lusió fan els casaments quan tu hi has passat abans...

Una tarda a Sodoma

L'Espai Gironés, els dies de pluja, és un niu d'espectadors del Gran Hermano. Ahir a la tarda, vàrem anar a buscar uns pantalons, que com podeu imaginar, no vàrem trobar perquè a vegades, els petits actes cotidiants poden arribar a ser autèntiques odisseas. Mentre la matrona remenava roba, el patriarca feia un estudi ràpid del personal. No cal ni dir que l'estudi es feia amb la sensació de ser observat com el pringat que està a dintre la secció de dones del Zara esperant que la seva dona es provi roba que mai es comprarà. De totes maneres, sempre queda el consol de saber que els tios que entren al Women Secret fan més cara de pringat que tu. En fi, que revisant el personal vaig veure un grup de gitanos rumanesos, que anaven amb manada, agafaven robat, se la provaven allà mig (emprovadors? llunyana utopia), i si no els hi agradava, la deixaven tirada a terra, contant que no caigués també alguna peça de roba lleugerament empentada per unes panxes generoses gens dissimulades sota samarretes de Neumàticos Martínez, pa servirle. Els nervis augmantaven, la Maite no trobava els pantalons i en Frank no podia amb aquest grup que anava tirant roba per terra. Solució? La Maite va decidir marxar i en Frank va optar per començar a enfotra-se'n d'un premi nobel que anava vestit a l'estil de Castefa i llepava el cul a la seva nòvia, lletja, lletja, lletja, però que tenia uns pits per axafar cíndries, i ja se sap, tiren més dos tetes que dos neurones. Que em preguntes quin va ser el millor moment de la tarda? Quan vàrem sortir del pàrquing sense res més que quatre yogurts bio de melocotón trocitos i ens vàrem desfogar amb una cançó que és un placer culpable, t'agrada però et fa vergonya reconèixe-ho.

Les llums revolucionàries

Els ulls de bou són llums propenses a fondre's ràpidament, sense donar explicacions, com si es creiessin amb la llibertat de no veure's sotmesos a l'esclavatge dels seus amos. Aquest sentiment llibertari i contestari d'aquestes llums, bastant lligat amb el moviment dels indignitats, ens provoca que al bany del primer pis (per qui no ho sàpiga la nostra casa té sis pisos, dotze habitacions, cinc banys, dues sales de jocs, una sala de cinema, tres cuines, set menjadors, i un pòster d'en Julio Iglesias) hi hagi ara mateix una llum dèbil que ens impedeix enmirallar-nos amb claredat, i és clar, perdem aquell petit plaer d'admirar-se al mirall abans de sortir de casa. Sé que no és important, però és remarcable perquè és el tercer que es fon amb poc més de quatre mesos, fet que fa pensar, que els ulls de bou són uns revolucionaris dintre la gama de les bombetes i làmperes en general.

Per cert, aprofitant l'espai que ens deixa la imatge dels indignats a la dreta de les seves pantalles, aprofitem per fer un homenatge al mouse de tres xocolates que hem menjat avui per dinar a Bescanó. Ja queda dit. Excitant.

Que dolentes les braves del Boira

Que dolentes les braves del Boira. No hi aneu. Si ells no són capaços de fer unes braves decentes, és de justícia que es digui, com també s'ha de reconèixer que fa quatre anys, quan hi anaven amb època de festeig, de coneixença mútua, de vaig com una moto i arribo a casa els pares i només tinc un llibre de Monzó esperant-me, eren excel.lents. Suposem que té a veure amb allò que en Macondo comprendí que al lugar donde has sido feliz no debieras tratar de volver, per això hem decidit que mai més tornarem a Venècia, millor quedar-se amb el record d'un passeig perfecte per les ribes labaríntisques dels seus canals, que trobar un punt de decadència.

Després d'un intent de festa gastronòmica que va acabar al funeral d'una època, vàrem anar a polir els anells a casa un bon amic perquè tenim un casament a Pamplona d'aquí una setmana, i sempre va bé brillar una mica a veure si hi ha sort i acabem sortint al Lecturas. Una de les cançons del viatge, serà sens dubte, el Clint Eastwood d'Antònia Font que hi ha al seu Lamperetes. Que brillin els anells i que canti es negre de Million dolar baby.

Rock'n'roll pels enciams sense sal

(Recorda el funcionament, quan hi ha una cançó, primer poses play i mentre escoltes la cançó comences a llegir l'article).

Aprender a convivir. José Antonio Marina. Petita pregunta matriarcal sobre els motius que porten a veure aquest llibre a casa en època de vacances. Res en especial, no només parla de la convivència íntima, sinó també de la convivència política, social, etc... Certament que tot és més fàcil quan per dinar hi ha aquell pollastres deliciós acompanyat d'una salsa d'atmetlles perfecte en l'essència i la textura, però en època d'enciams i verdures congelades, aquests llibres ajuden a mantenir la calma quan uns aprenents a supervivientes veuen allò que la mentida vale más que la verdad y la verdad es un castillo de arena, o dit d'una altra manera, la mentida vale más que la verdad y la verdad es una lechuga sin sal, sort que mentre escrivim aquest blog, sona aquella cançó que ens va sorprendre molt positivament una nit de juliol al Grec. Estàvem casats? L'Alzheimer ens comença a jugar males passades...

Qui té el comandament de la televisió a casa?

A casa, el gust matriarcal ens ha dirigit la programació televisiva d'aquesta nit cap a l'últim capítol de La Riera. Res a dir. Primer perquè ahir va ser el torn del patriarca amb el documental Adéu, Espanya? i després per l'admiració que professem a un personatge de la sèrie interpretat pel Pere Arquillué: El Claudi. Admirem els dolents, ens encanten aquests personatges foscos que viuen al límit del cinisme i enmerden a tothom del seu voltant per aconseguir els seus objectius poc ètics.

Així doncs, mentre el capítol va avançant i la tensió puja, el patriarca aprofita per anar posant música a l'ordinador per preparar alguna llista de reproducció que permeti fer les sessions setmanals de música per en Lluc, que per cert, avui és el primer dia que dorm a la seva habitació amb el bressol nou i de moment, sembla que es sent prou còmode perquè porta dues hores i mitja als braços de Morfeu. En fi, que us deixem amb una de les cançons incorporades a la llista de l'ordinador que serveixen per posar música un capvespre d'estiu dedicat a treure les males herbes. Us deixem amb Siempre de Duncan dhu que s'acaba la publicitat i continua el capítol de La Riera.

Converses a peu de platja

La platja relaxa sempre hi quan no tinguis en compte qui tens el costat i et puguis comunicar amb unes versions de Dylan que sonen a l’Ipod i un llibre de Marina sobre l’educació del talent infantil. Estirats a la sorra parlàvem del panorama de la nit passada, en el marc de la inauguració d’un pis on es palpava la necessitat d’independitzar-se, on volíem demostrar que som una generació amb possibilitats i preparàvem un cap de setmana a Pamplona que començarà amb un dinar al Martintxo, i que serà àmpliament comentat a mosquiteres.

Finalment, aquesta tarda, uns vells amics ens han vingut a visitar per veure aquesta casa que anem ocupant de records per poder ajuntar la nostàlgia del passat amb l’esperança per un futur que aquest matí descansava als peus de la Costa Brava.

Multes sota l'aigua

Faltaven cinc minuts per arribar al cotxe quant ell ha aparegut. Com sempre, anava acompanyat del seu mal caràcter i portava una armilla groga, uns pantalons foscos i una maquineta a les seves mans. La seva presència es devia a unes ratlles blaves pintades sobre l'asfalt, i a un ticket "caducat". En fi, l' indignació s'ha apoderat de nosaltres, no obstant en Lluc ràpidament ens ha fet oblidar els 15 euros que haurem de regalar al nostre estimat ajuntament quant abans de banyar-lo ha mullat al seu pare i no precisament l' ha refrescat amb aigua... així doncs, podem dir que hem acabat bé el dia, i més quant el patriarca de la familia ha anat a un sopar i jo resto estirada al sofà veient el Banda Ampla i disfrutant d'aquesta soledat que mai trobo a faltar.

Costipats de dietista

Les notícies d'avui tenen gust a costipat provocat per un aire acondicionat que ha costat mucho dinero, eh? És gravíssim Joan, ha costado más dinero que el Ludrup i el Toichkov. D'altra banda, fugint dels problemes nasals hem tingut una alegria a la llar perquè el patriarca, després d'haver enmagatzemat kilos de menjar per si venia una guerra, ha anat a la dietista i ha confirmat les sospites aparegudes al Cuore i al Diez Minutos arran d'unes fotografies a la piscina de Bell-lloc marcant tauletes. Si senyors, ha perdut 10kg de pes, 10 cm de cintura i 10 cm més de cadera. Així doncs, mentre uns estan al llit amb el clínex a la mà, els altres es miren el mirall dient "has vist com m'he aprimat? Estàs contenta?". La resposta és contundenta: Aaaaaaaaxxxxxxxxiiiiiiiiiimmm!! Jesús.

M'ha picat!

Benvolgut, permet-me suposar que estàs davant un blog diari de les petites coses que passen a casa nostra i que valen la pena ser explicades pel simple gust de compartir-les amb qui vulgui, i amb qui no vulgui ja sap, hi ha moltes altres pàgines que l'esperen lluny d'aquestes mosquiteres que no acaben d'arribar i fa que ens fotem de calor i al no poder dormir, ens animem a obrir un blog de la família. Apa doncs, per començar, la cançó que estàvem escoltant ara mateix per intentar agafar el son. La versió que fa el Sabina del Calamaro, Todavía una canción de amor. Fins demà.